Entre paraules Un lloc per barrejar-les

La universalitat dels drets de la dona ha estat qüestionada a tots els països del món. Per ficar alguns exemples respecte el vot femení, a Portugal les dones sense l’escola secundària no se’ls va permetre votar fins l’any 1971 (des de 1931 podien votar les dones amb escola secundària completa). A Arabia Saudita no tenen dret a vot, en cap cas. Als Estats Units, al 1965 van poder votar les dones de pell fosca (des de 1920 podien votar només les dones de pell blanca).

Al nostre territori electoral, Clara Campoamor, el 31 d’octubre de 1931, va aconseguir que a l’Estat Espanyol es donara per inclosa la igualtat de drets electorals de l’home i de la dona. Així va quedar plasmat a la Constitució republicana d’aquell mateix any. Abandonà el seu escó el 1933 al Congrés dels Diputats de la II República.

Alguns casos són curiosos com aquest, ocorreguts dins les corrents de pensament més llibertaris a la guerra civil: Al 1938 Durruti va prohibir a les anarquistes a lluitar als fronts, proposant-les tasques alternatives com fer d’infermeres, cuineres o costureres; ja que, segons ell, per culpa d’elles “hi ha més baixes a l’hospital per malalties venèries que per ferides de bala”.

Vos deixe un enllaç a un article de Dolores Juliano; Col·lecció ‘Quaderns de l’Institut’, número 7; 2005. Institut Catalá de les dones.

“Les altres dones. La construcció de l’exclusió social. Els discursos que ens uneixen i ens separen”

http://www20.gencat.cat/portal/site/icdones/menuitem.4b491b5fa301c8a439a72641b0c0e1a0/?vgnextoid=a3209c5efd473210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextchannel=a3209c5efd473210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&vgnextfmt=default&contentid=1260c59e35573210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD

A dia d’avui les formes d’exclusió són discretes i per això efectives. Existeix una exclusió física, estilística, dignificant, laboral, maternal i de consideració, respecte què pot i no pot ser i fer una dona per ser acceptada en determinats àmbits. També està present en sectors elitistes polítics, empresarials i de classe, una percepció sobre la dona com a ser insuficient, falt de projecció social o secundari.

L’exclusió pot no ser manifesta perquè està integrada culturalment, i per això és acordada i permesa.

Des de les manifestacions pel sufragi femení a l’actualitat ha passat temps, pot ser no el suficient.

*Informació extreta de la viquipèdia fonamentalment.

Escollir.  

Cada dia fem eleccions a les nostres vides xicotetes o grans que marquen la quotidianitat i construeixen el nostre futur. Fa poc a un programa del Punset explicàven que el fet d’escollir està determinat per factors interns i externs a la persona: els interns són totes les experiències vitals, i els externs conformen la percepció de la persona sobre l’elecció i els diferents objectes o accions a escollir.

Si ho apliquem a l’àmbit polític, la ciutadania cada 4 anys és convidada a escollir un partit, fet que se’n diu democràcia representativa. La ciutadania diposita la seua veu i confiaça en un únic grup de persones (partit) que entén estan capacitades per gestionar l’ens públic.  Aleshores podríem dir que escollir és confiar.

Però imaginem-nos un grup de persones enfront d’un plat de faves, un de dentilles, un d’arròs caldós i un de paella… cada persona triarà el que més li agrade, però pot ser si pateix de ventre i es menja les faves li senten mal, o si és al·lèrgica al marisc i menja paella que du gambes, tindrà una reacció. I tot i així, continuen menjant i menjant.

Pot ser les persones que mengen no saben aquesta informació i trien el plat sense ser conscients, o pot ser saben els efectes però les ganes de menjar-se’l influeix molt més.

Les causes de per què fem eleccions són vàries, però la qüestió comuna de fons és:  Si em cuide, m’estime, em respete i soc conscient del que em pot fer mal, segurament no faré eixa elecció.

I crec que com a poble ens estem fent mal, en primer lloc assumint que els sistema és així i que no es pot canviar, i en segon lloc, escollint a partits conformats per persones que han perdut la confiança i la consciència, i es dediquen a treballar pels interessos privats i seus propis, a retallar en els serveis públics com l’educació i la sanitat, ens neguen la identitat de poble valencià, i ens menteixen.

I és que ja no crec aquella dita que diu: abans s’agarra a un mentirós que a un coix, el que crec és què el que va amb un coix a l’any coix i mig.

De nou em pregunte: les persones que votem ho fem per tradició, per llealtat, per costum? Ho fem assabentats del que suposarà el futur que ens proposa el partit que votem? 

Crec que molts pensem que l’elecció d’un partit es fa en base a la seua trajectòria, resultats,  la informació que ens arriba d’ell pels mitjans de comunicació, a la campanya electoral que ha realitzat, a la percepció de les persones de la llista, a la marca del partit. Però si aquesta informació que ens arriba és errònia i està manipulada i ho sabem i continuem escollint-lo… és que volem intoxicar-nos i la nostra autoestima com a poble està molt baixeta.

Si com a poble ens coneixem, ens cuidem i no volem perjudicar-nos, arribarà el dia què triarem conseqüentment, o triarem no triar, o triarem canviar el menú o triarem canviar el cuiner, cambrers o els ingredients, etc. però la finalitat serà no fer-nos mal, fer-nos bé i escollir confiant què sabem i som consciens.

Aquestes paraules són les que vaig pronunciar anit al Centre Cultural de Benissa. Les escric també al meu blog per deixar constància 😉

Gràcies Ana i gràcies Belén per les teues paraules. És emocionant i reconfortant escoltar una dona jove de Benissa com mostra responsabilitat i estima pel futur del seu poble. Jo crec que aquest esperit és una de les joies que hem de conservar a la nostra societat, la il·lusió en el futur, i per això vull començar per expressar-vos la meua alegria perquè estigueu ací, per a mi significa que encara hi ha espectativa i interès pel que pugam dir, amb la que està caiguent en l’àmbit polític.

Sincerament, aquesta nit significa a la meua vida fer un pas de gegant, i segurament també significa el mateix per als meus companys i companyes. Per això vull fer una mirada ràpida a com he arribat a implicar-me al Bloc de Benissa.

Des que soc menuda he tingut passió per entendre les relacions humanes. M’encantava observar les expressions, les dites, les històries i les converses dels majors, m’agradava escoltar-les i també participar d’elles. Aquest interès em va dur a estudiar Sociologia i entre altres coses, vaig aprendre que la nostra forma de ser i d’actuar és el resultat de viure en comunitat. Amb el pas dels anys me n’he adonat que tot el meu interès és fruit de l’estima que tinc per aquesta idea: Som un poble.

També he anat comprovant que per a mi existeixen valors fonamentals en la convivència com: l’honestedat, l’equitat i la comprensió de les diferències, i que aquests valors es transformen en fets mitjançant la paraula, el consens i el treball.

Dit açò, vaig decidir implicar-me al projecte de poble del Bloc de Benissa perquè em vaig trobar persones que mostraven la seua capacitat de dialogar, d’arribar a acords, de ser equitatius a l’hora d’implicar totes les veus i que estaven predisposades a acceptar punts de vista diferents. Vaig sentir que aquest grup era extraordinari, per la seua riquesa i diferència. I tot i que la meua confiança en el sistema polític es troba sota zero, des d’aquest moment vaig arriscar-me a formar part en la construcció d’una alternativa, assumint el nom de persona política.

Crec que moltes persones que estan en política tenen por a trencar barreres, por a la paraula del poble, a trobar-se un poble viu, a relacionar-se amb la gent de tu a tu, a treballar colze a colze amb vosaltres; por a perdre l’estatus que tenen de polític i convertir-se en persones que tenen interès i volen treballar desinteressadament pel benestar de la majoria, i aquesta  filosofia s’assembla més a la del voluntariat que a la dels sous desorbitats.

Ser polític és una decisió personal de dedicació, jo no ho entenc com una poltrona a l’ajuntament, ni crec que siga respondre als interessos del mercat i del consum desmesurat, ni per descomptat és malversar els diners públics i molt menys treure’n benefici d’ells. Però aquesta forma de fer política sols es pot modificar des del propi nucli dur, en definitiva, si no ens agrada la realitat, canviem-la.

I a Benissa tenim una realitat que és necessari canviar. Al nostre poble tenim problemes centrals que és urgent sol·lucionar, actuacions que es troben al programa del Bloc junt amb moltes altres també fonamentals. Destaque aquestes perquè són imprescindibles per a recuperar la bona convivència i la normalitat al nostre poble. Considere que és fonamental per a Benissa:

– L’òptima regulació de les inversions i despeses de l’ajuntament.
– La reducció del sou dels polítics.
– La reducció del número de càrrecs de confiança.
– Exigir la finalització de la variant al govern autonòmic i central.
– Crear l’enllaç ferroviari entre Dénia i Gandia.

Per finalitzar dir-vos que m’il·lusiona el projecte del Bloc per què està format per implicacions personals que juntes poden ser una forma de governar i de treballar per Benissa molt diferent a l’actual. Aquesta oportunitat que vosaltres ens podeu donar, crec que seria el camí vàlid i pròsper per a Benissa. No esperem més, donem el pas de gegant.

Bona nit i gràcies.

Aquesta setmana he llegit un parell d’articles de gent entesa que reflectien un argument comú: “Al País Valencià no existeix una formació política d’esquerres, el PSPV està perdut i la resta de partits com Compromís no tindran presència a les Corts”.

Jo compartisc en part aquesta afirmació, però també dic que la realitat política del País Valencià és el resultat de més de 20 anys de govern del PP, de la desaparició del PSPV com a opció alternativa a causa de la seua manca de valentia i perspectiva al nostre territori, i la dificultat per part del món intel•lectual, cultural i associatiu en la construcció d’una força valenciana, i la poca confiança en una opció política existent al País Valencià, com pot ser ara Compromís.

A la nostra terra el que tenim és un partit sòlid, el PP, que s’ha instal•lat a les institucions públiques i se les ha fet pròpies, un partit que s’han convertit en el notari de l’administració perquè creu que té la paraula divina, vull dir que amb els anys, el PP entén i manté. I ho han fet gràcies a la incredulitat de la gent d’esquerres en el seu propi poder, i no parle de partits, i gràcies a l’ambició del PP en aconseguir el poder, i parle d’un partit.

Del que me n’adone per una banda, és que existeix una exigència pel perfeccionisme esquerrà a casa nostra, on la màxima, una mica deformada per les ganes de fer broma seria: “Jo soc d’esquerres, esquerres, i ha de nàixer un Che Guevara valencià per a que jo vaja a votar”, demanant un liderat potent. I per altra, de la resignació existent en què el PP governe 20 anys més. D’acord però, quantes persones preparades són capaços d’involucrar-se i treballar per convertir-se en líders i polítics socials autèntics? I l’altra pregunta, realment no tenim líders polítics que proporcionen un discurs diferent i alternatiu al PP?
Revisem, revisem, perquè no vindrà cap profeta de l’esquerra absoluta a salvar el País Valencià, i tampoc ens ajuden els profetes que neguen la presència d’una força política real i amb voluntat de treballar bé. El que ens ajudarà és confiar en persones de carn i os com Mònica Oltra i Enric Morera que lluny de pretendre ser profetes, són lluitadors incansables i encara que invisibles, porten força i canvi a les nostres Institucions.

Encara podem aprofundir una mica més. Crec que la ideologia esquerra – dreta no té cap sentit a dia d’avui. Si partim de l’òptica del bipartidisme i intentem falcar el PSOE amb l’esquerra política i el PP amb la dreta, l’anàlisi de la situació crec que falta a la realitat. Veiem casos en què els socialistes practiquen polítiques de dretes i a l’invers, ben pocs és clar, també passa. El discurs ja no és aquest, cal parlar d’actuacions, de fets i d’intencions: analitzar la nostra qualitat de vida, el respecte dels drets, les formes de governar més o menys democràtiques, l’educació pública, la sanitat, les infrastructures, etc. I al País Valencià totes aquestes assignatures el PP les ha suspès de fa temps , però la tasca dels valencians a l’hora d’avaluar-los no és objectiva, aques és un fet que encara no tinc clar per què és així.

En definitiva, la diferència pot estar en: el poder en mans del PP significa benefici per al partit, els seus clients i entorn. El poder en mans de la resta de partits no sabem què significaria, però a mi de veres, m’agradaria provar-ho.

Una paraula pot condensar un món, aquest és el cas de la paraula democràcia. La definició més comuna és: exercici del poder que resideix en el poble. Dues paraules també considerables: poder i poble. La definició en Sociologia de la paraula poder diu: el poder és  allò que permet l’acció o la capacitat de produir canvis significatius, sobre la vida d’altres persones, mitjançant les accions realitzades. D’altra banda, la paraula poble també té una definició pròpia: conjunt d’habitants d’una zona o cultura, o conjunt de persones amb identitat i afirmació de pertinença col·lectiva.

Després de les definicions, el camí per la reflexió pot ser aquest: Té el poble valencià el poder per a produir canvis significatius a la seua societat? Practica la democràcia?

Però per a respondre cal fer un pas previ, i preguntar: Vol el poble valencià canviar la situació actual? Aquesta pregunta inclou l’essència de la participació ciutadana: la intenció. La qüestió central.

Tenim el poder, però pot ser ens manca la intenció. Faig el símil: Quan una persona es troba en una situació infeliç pot fer dues coses: resignar-se i queixar-se, o emprendre l’acció per a canviar la situació. El mateix ens passa com a poble.

Per a produir canvis a nivell personal i el mateix a nivell social, ens ho facilita fixar-nos en quines ferramentes tenim per a donar el pas, que jo formularia així a la pràctica:

1.      Analitzar la realitat del nostre país, som feliços com a poble?

2.      Tindre el valor de mirar les coses com són.

3.      Confiar que hi ha un camí vàlid.

4.      Acomplir l’objectiu: canviar a millor.

Crec que el País Valencià vol un canvi profund, un canvi cap a la transparència i les relacions autèntiques, un canvi de sistema polític. Però això també significa responsabilitat a l’hora de triar el camí per satisfer les necessitats de les persones. Necessitats socials que han estat desateses, incompreses i manipulades. Unes necessitats que fa temps reclamem: una educació pública de qualitat, uns serveis sanitaris dignes, unes connexions de transport públic fonamentals i per descomptat l’eliminació de la corrupció, entre d’altres.

En definitiva com a valenciana vull que es sanegen les nostres institucions per a tindre el que altres països amb una democràcia més profunda tenen: una societat del benestar on els drets fonamentals de les persones siguen atesos. I per això em responsabilitze del que necessitem com a poble i pratique la política com una forma d’arribar a acomplir aquest objectiu. Per això estic al Bloc de Benissa, per què confie que aquest és un camí real per canviar a millor el meu poble.

Dóna'm la mà
per fer camí
cap el gran llac dels somnis,
dóna'm la mà,
hi ha un horitzó
que ens crida de molt lluny.
Tot és pur com el silenci
que precedeix el cant
i el temps desfà tendrament els rulls
que han de dur al futur desitjat.

Lluís Llach

Arriba el període electoral i alguns partits es dediquen a fer inauguracions d’infraestructures a mig fer. És el cas de l’aeroport de Castelló. Amb perplexitat veig les fotografies d’autobusos i autobusos de gent, normalment de la tercera edat, que són traslladats fins el lloc de la inauguració. Em dona la sensació que els col·loquen com si foren ninots de falla esperant l’indult, l’espectacle està servit: inaugurar un aeroport on no hi ha avions ni se’ls espera. En aquesta foto es veu la multitut de gent a la inauguració: http://www.aerocas.com/galeria.php?g=2816, crec que no hi ha quasi ningú amb menys de 60 anys. Tal és la situació que si accedim al web de l’aeroport de Castelló, més que informació de vols per al viatger, el que es pot consultar és una explicació de què és un aeroport, determinades notícies sobre el patrocini que fa l’aeroport a entitats, els contractes adjudicats a les empreses que han fet les obres i més notícies i seccions d’”interès”. Podeu vore més informació en espanyol a www.aerocas.com. A més a més, el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, va comentar que una de les raons d’aquesta inauguració és per a que fins que no hi haja trànsit aeri, el lloc estiga obert per a que la gent puga passejar pels corredors, locals, pàrquing, banys, etc. Em faig preguntes: faran visites temàtiques com per exemple: un dia als banys de l’aeroport, fins que estiga en funcionament? la placa commemorativa serà d’un material resistent als canvis?

Però aquesta febra inaugurativa (que no Fabra inauguratiu) no afecta únicament a Castelló, a Ontinyent també s’han donat casos en què el termòmetre quasi rebenta. En aquest cas el que es presenta és una maqueta del futur hospital que fa temps reclama la ciutadania, sí una maqueta. Al 2009 declaràven que ens dos anys l’hospital seria una realitat, consulteu la notícia al diari Las Provincias: http://www.lasprovincias.es/20091216/ribera-costera/nuevo-hospital-ontinyent-estara-20091216.html. Em quede sense paraules. No és cínic i cruel inaugurar una maqueta d’una infraestructura tan necessària i que la gent reclama prioritàriament? Quan la realitat supera la ficció es donen aquests casos de política virtual, on els governants pensen que amb miquengues i maquetes buides es pot convèncer la gent que són els millors gestors.

Venen eleccions. Però això no significa que els actuals governants hagen de fer miracles per a guanyar-les. Per què l’efecte pot ser que les inauguracions prematures es convertisquen en medallons molt pesats i en promeses molt pesades que si no s’acompleixen quan i com toca, cada vegada costa més arrossegar. La por a perdre poder polític a voltes provoca reaccions convulsives com són aquests actes, i pot ser m’equivoque però crec que l’inauguròmetre va en relació amb els casos de corrupció, la relació és: quantes més inauguracions, més s’intenten tapar els casos de corrupció i la mala imatge. Més preguntes… A quin país vivim?