Qui no vullga pols, que no vaja a l'era Socials,Educació,Medi ambient, Cultura,Política, reflexions, Benissa

Quan escric aquestes línees s’està celebrant a Glasgow la 26ª cimera de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic. He d’admetre que no sóc científic, i molt menys expert en canvi climàtic, fet curiós perquè en l’actualitat tot el món sembla expert en tot, i en el canvi climàtic molt més.

Pel que he sentit, llegit o m’ha arribat d’aquesta cimera, una idea que es repeteix molt és la de “Hem de canviar l’economia”, “hem de canviar la nostra forma de ser, de consumir…” i jo em pregunte…Qui fa eixes recomanacions? i sobretot, és possible un canvi econòmic, sense un radical canvi polític? És a dir, és pot canviar la nostra economia, sense canviar el sistema plutocràtic en el que vivim?

Perquè clar, que alguns dels capitosts i líders mundials, ens diguen que cal reciclar, cal reduir el consum de carn, d’electricitat, de matèries primeres, que et canvies el cotxe per un elèctric, etc, per salvar el planeta sona un poc a broma. Líders que acudeixen amb jets privats, o empresaris que sufragen viatges espacials “turístics” per a multimilionaris.

El problema principal, i que cap d’aquests líders i capitosts vol reconèixer, es que per a que hi haja un vertader canvi de model econòmic, ha de vindre acompanyat d’un canvi polític. De res serveix anar en patinet elèctric -per cert, en les ciutats, molts del qui van en patinet, abans anàven a peu- si els polítics als quals elegim, depenen de les grans empreses per pagar les seues campanyes electorals i demés. O mentre en Brusel·les tinga més pes determinat lobby econòmic que la majoria del sentit comú dels europeus i europees. És a dir, aquesta globalització que beneficia a les grans empreses multinacionals és incompatible amb el medi ambient, amb la salvaguarda del planeta i amb una democràcia real. Però clar, aquesta globalització i aquesta democràcia beneficien a unes èlits, i aquestes èlits obviament no volen canviar res, perquè els va molt bé. El problema és que es cada vegada més evident el canvi climàtic, l’augment de les desigualtats per tot arreu, i la davallada de la classe mitjana als països del primer món. I cal fer alguna cosa, allò de que “Hay que cambiarlo todo, para que nada cambie”.

I sentirem grans missatges, grans promeses sobre la reducció del C02, sobre el perill de menjar carn, i molt més blablabla, però ens amagaran el vertader problema de la qüestió. No van a canviar res als qui els va molt bé com està tot. Això sí, a tú et faran sentir culpable per tindre un cotxe dièsel, per voler enfilar-te un entrecot per cap d’any, o per canviar-te les esportives del decathlon.

A mí aquests capitosts i líders em recorden aquells monarques absolutistes, que davant la davallada de l’Antic Règim, abraçaren les reformes il·lustrades per millorar l’economia dels seus països -allò que s’anomena “despotisme il·lustrat”, però sense canviar res del seu poder absolut. Allò de “Todo para el pueblo, pero sin el pueblo”. Després ja sabem que va passar….uns francesos bojos començaren a fer funcionar una màquineta…. i es va acabar allò del monarca absolut. Esperem haver aprés un poc, i evitant el la part més violenta d’aquella revolució, arribem a un nou model polític, econòmic i social, on estiga per damunt del benefici económic, la salvaguarda del planeta ,el respecte als drets humans fonamentals i la reducció de les desigualtats socials.

He hagut d’esperar un cert temps, tal volta, encara no suficient. Després del galliner que ha envoltat el cas de l’assassinat d’aquest xic, algunes coses han quedat ben patents. Una d’elles és que la societat, o almenys, els mitjans de comunicació i el que s’anomena “xarxes socials” estan en el S.A.M.U. Si u escolta, veu, llig les xarxes socials i els mitjans de comunicació, el problema no és que un pobre xic haja sigut assassinat vilment per un grup de xicons/xicones, de forma salvatge i premeditada. Perquè això no és una baralla a una porta d’una discoteca, no. Tots hem sigut jovens, hem anat a llocs amb no molt bona reputació, inclús ens hem pogut veure en situacions violentes o de baralles. Però un xic que-segons el que sé i el que es veu en les imatges, tampoc vol dir que siga la veritat absoluta- fuig de la baralla, i és perseguit, i uns quants minuts després d’allunyar-se del problema, és perseguit per una banda amb la finalitat de pegar-li una pallissa de mort, no és una baralla o producte d’un “escalfament” o d’un mal dia. És un assassinat premeditat, i punt. Això són fets completament objectius.

Però clar, ara ve el suposat problema…Qué li van dir els seus assassinats en l’últim moment? ¿”Maricón de mierda”? ¿”Hijo de puta”? . I sobretot, el gran problema…Eren de Riazor blues? D’ultra esquerra? D’ultra dreta?. En aquestes tres pregunts s’envolta tota la polèmica entorn al cas Samuel. I jo em pregunte…Qué més dona el que li digueren? Qué més dona la ideologia dels assassins? És un fet condemnable i per a eixir al carrer, intolerable, li hagen dit maricon, hijodeputa, desgraciado, haja sigut comés per l’extrema esquerra o l’extrema dreta. És l’assassinat d’un jove innocent que estava de festa. I punt.

Aleshores, si amb aquest punt estem d’acord, perquè tanta polèmica? I a quí interessa que els mitjans o les xarxes es centren en aspectes completament secundaris? Doncs, com quasi sempre, a una classe política parasitària, improductiva i que cada vegada està més cómoda polaritzant a la societat, perquè quan menys units estiguem, més podran fotre, mentre ells continuen amb les prebendes i privilegis -mireu el règim que tenen per a les pensions, per exemple- als que estem baix, a l’anomentat “poble”. Tot es polititza, de seguida es fan bàndols, o el meu, o el teu, inclús, com en aquest cas tan lamentable, de  la mort d’un jove apallissat per una banda d’assassins.

Bé, supose que tothom està al corrent. És la polèmica del mes, quinzena, setmana,dia? Si em referisc a la polèmica entorn al famòs youtuber Rubius i el fet d’anar-se’n a Andorra per pagar menys impostos. Li ha caigut, li està caiguent una bona. Polítics, politòlegs, comentaristes, col·laboradors de tv, premsa, ràdio i per supost, les xarxes socials l’han condemnat. Cadascú ha tret el Torquemada que porten dins per jutjar, i sobretot, per condemnar,a aquest famòs youtuber.

Com a qualsevol persona, i més com a funcionari que sóc, òbviament no defendré mai a ningú que vullga pagar menys impostos del que li pertoquen. Tampoc conec, ni sé molt bé qui és, ni com es guanya la vida el Rubius. Ara bé, qui li permet fer això? Quí és l’encarregat de fer les lleis? Fins el que jo sé, els polítics. Per tant, em sorprén certes crítiques ferotges de molts polítics cap a l’acció del Rubius. Voleu que la gent pague menys impostos? Elimineu els paraïsos fiscals a Europa  i feu una política fiscal comuna. Qui visca, treballe, tinga la major part de la seua residència a Europa, que pague com tothom. Ho poden fer, pero no volen.

Després ve un altre tema, els impostos. Els impostos s’usen correctament? Es podrien emprar de millor manera? Com a exemple, la ciutat en la que visc, a Castelló. L’Hospital General (públic) va ser inaugurat  l’any 1967,l’últim institut inaugurat a Castelló va ser l’IES Bovalar, l’any 2010 i el Palau de la Festa, per a les comissions que organitzen les festes de la Magdalena, en l’any 2011. Qüestió de prioritats. Amb aquest exemple, és lícit que algunes persones pensen en pagar menys imposts? No defenc que es faça, però no és molt alentador vore exemples com aquest per tot arreu. Aeroports no rendibles, rodones impressionants al costat de col·legis en runes, variants, dobles variants, autovies ara que per fí l’autopista és  debades… És necessari, en un temps de crisi, 21 ministeris? Algú entén, que hi haja un ministeri d’universitats, apart del d’educació? En fí, milers de milions tirats al fem. Això si, les residències públiques, els hospitals, ambulatoris, col·legis, instituts, centres socials de tot tipus, en condicions deplorables. No conviden, no ens conviden, a ser esplèndids amb hisenda.

D’altra banda, ve l’altra polèmica que jo l’anomene el Guadiana, apareix i desapareix molt sovint. I és el tema dels funcionaris. Cada vegada que hi ha una crisi, funcionaris al paredón. Hi han massa, criden uns, són malfaeners, criden altres. I malhauradament, ve una pandèmia (ara), o una forta crisi económica (abans) i ens demostra que no és del tot cert. Hi ha prou estudis que diuen que Espanya no té molts milions de funcionaris més que els seus països de l’entorn. Però crec que ací tampoc ens em de centrar en el nombre, sinò on estan aquests funcionaris destinats. És a dir, ara veïem malhauradament que en les residències, en investigació, sanitat o en els centres educatius falten uns quants milers de funcionaris. Aleshores, per què diem que “hi han massa”? Perquè tal vegada, no cal tindre 5 persones en un ajuntament dedicades a les licències d’obres (és un exemple, que no s’ofenga ningú), quan la construcció ha caigut un 60 %. Abans de l’any 2008 tal volta eren necessaris, ara amb 3 hi hauria prou personal.Els altres dos funcionaris, podrien reciclar-se i ocupar llocs on feren falta. I tal vegada, tampoc caldria 8131 municipis, i es podrien mancomunar serveis. Tal volta tampoc caldria tindre diputacions amb el seu eixam de consorcis, assessors, empreses,etc..amb una gestió més bé opaca, i eixes funcions assumir-les la Generalitat.També caldria tindre clar la diferència entre el funcionari que ha tret la plaça en una oposició pública, i el col·locat pel regidor/alcalde/membre de la diputació/de la generalitat tan sols pels seus contactes personals. Tal vegada, d’aquests sí que ens sobren uns milers.

Per concloure, crec que aquesta última, penúltima, antepenúltima polèmica, no és més ni menys que la darrera cortina de fum organitzada per l’establishment per amagar o ocultar altres greus problemes que tenim, i que amb el Rubius, van passant de llarg…

España es un país maravilloso. Tiene bonitos paisajes, una buena gastronomía y un clima benigno que le hacen ser un gran destino turístico. Sin embargo, tiene mucho problemas, y uno de los más importantes, a mi entender, y es la hipocresía radical que se ha instalado por estos lares.En un principio, esta hipocresía estaba en manos de lo que ahora se llama “casta” -políticos, jueces, grandes empresarios- pero es un veneno que se está extendiendo por doquier. Y digo esto porque en esta última semana, uno ha visto las noticias y no las llega a entender, si no fuera por esta hipocresía radical instalada entre nosotros.

Hace ya algún tiempo, posiblemente a ustedes también les haya llegado, a través del facebook aparece una campaña -creo que es de change.org- referente a “Deberes No”. Es un artículo muy bien escrito por padres, profesores, pedagogos, en los que se argumenta que   hay países con menos deberes que en España, y que la educación va mejor, que los deberes son injustos porque hay padres que pueden ayudar a sus hijos, mientras que otros que trabajan todo el día, no pueden, y finalmente, que les quita mucho tiempo a los niños para que desarrollen otras actividades como la música, la pintura, o el juego. Y lo lees y dices, anda!, es verdad! como no nos habíamos dado cuenta antes! Voy a firmar ya!…..Pero antes de firmar, reflexionas un poco y dices, no, no es verdad. Puede ser que en algún curso o algún compañero se pase con los deberes, pero de ahí a prohibirlos por ley,  hay un abismo. Si tu vas a un parque de cualquier pueblo o ciudad de España, los niños pequeños están jugando en el parque, mientras sus padres están pegados al móvil pendientes del último wasap, mientras que los niños que antaño jugaban al balón, a la comba o hacer cabañas, han desaparecido.Están en el parque, pero pegados al móvil y compartiendo vídeos y wasaps, la mayoría de ellos no referidos precisamente a pintura, música o teatro. Por tanto, que no haya niños jugando no es porque tengan muchos deberes, hay otros muchos factores que explican eso. Y además, dando clase te das cuenta que el niño que va a música, o practica algún deporte, o que realiza alguna otra actividad que no sea “ir a repaso”, es el que, generalmente, presenta los deberes hechos. Y eso porque ha aprendido una cosa que es muy importante para su futura vida de adulto, el tener un horario establecido y sobretodo, el saber priorizar, es decir, que tengo que hacer hoy si o si, y que puedo hacer mañana. Algo que parece que muchos adultos, entre los que cabría citar a quienes apoyan dicha petición, parecen haber olvidado.

Otro día, enciendes la tele y te encuentras con que la DGT quiere aumentar la velocidad en algunas autovías y autopistas -creo que la medida va encaminada a que la gente vuelva a coger la autopista,es decir, pagar para poder correr un poco más- de 120 Km/h a 130 Km/h. El día siguiente, hay una campaña creo que es de “Ponle Freno” para que la educación vial sea obligatoria en la escuela, para reducir el número de accidentes.¿Y el gobierno que quiere que corramos más? ¿Otra asignatura más? ¿Pero no teníamos muchos deberes? Me pierdo….

Y la gota que colma el vaso. Aparece una noticia en la que un padre es encarcelado y separado de su hijo por darle una bofetada a su hijo ver -http://www.levante-emv.com/sucesos/2015/04/15/condenan-padre-bofetada-hijo-13/1250981.html-. En la que ví yo, aparecía un grupo de psicólogos diciendo que no podía ser, que los padres no debían hacer eso, que la violencia genera más violencia y bla bla bla. Dos días después, otra noticia http://www.elmundo.es/andalucia/2014/12/17/5490b02c22601d84728b4573.html en la que se dice que han aumentado en un 60% las denuncias por violencia de hijos hacia sus padres. También aparecieron psicólogos diciendo que la culpa es de los padres por no “dar muestras de autoridad, y de comportarse como amigos de sus hijos”, que muchos padres estaban confundidos. Y yo digo, normal que lo estén, hace años estos mismos sabelotodo nos decían que teníamos que tratar de ser amigos, guays, compañeros -nos decían- de nuestros hijos. Ahora resulta que no. Realmente, que hipócritas somos.

Da igual el problema que surja. De repente unos terroristas matan a unos periodistas en París, sale una pedagoga aludiendo que el problema es de la falta de “educación” -luego, más tarde,se descubre que algunos de estos terroristas resulta que han estudiado en universidades, que tienen carreras y demás-. Durante la crisis, algunos medios justificaban el atraco sufrido por los clientes de los bancos con una “falta de educación financiera”. Si una niña se va de excursión y vuelve embarazada, la culpa es de la “falta de educación sexual en los colegios”. Si un joven conduce un coche a 250 kms, tiene un accidente y se lleva a alguien por delante, al final, saldrá algún pedagogo-psicólogo diciendo que lo que realmente falta es más “educación vial” en las escuelas.

Al principio de ser profesor, cuando oía éstas y otras frases, de que con la educación se podía mejorar casi cualquier aspecto negativo de la sociedad, te sentías muy satisfecho. Guau,tengo una responsabilidad y un deber maravilloso, educar y formar a los futuros ciudadanos para que sean mejores personas, e incluso, poder mejorar individualmente la vida de algunos alumnos con problemas. Pero pasa el tiempo, y al volver a oír estas mismas frases ya no te hacen la misma gracia. Y todo porque vas descubriendo, que en el fondo, es una especie de mantra moderno, de un dogma que se repite por doquier, pero que en fondo, y desgraciadamente, está lejos de ser verdad.

No puedo negar que gracias a Dios, los profesores, maestros, educadores, todos los que trabajan en la educación pueden y deben -y a veces se consigue- mejorar ciertos comportamientos no deseables a nivel social. Pero siendo esto verdad, también es verdad que al igual que el ibuprofeno en medicina, la educación no lo puede curar todo. O al menos, tal y como se entiende en estas frases el concepto de educación, como sinónimo de “en la escuela”.

Y menos en un país en el que se les exige a los profesores que den una educación en valores, y cuando te giras, te das cuenta que casi nadie-y menos los que nos gobiernan- cumplen con esos valores. ¿Hablamos de honradez? Creo que estamos a la cabeza de corrupción. ¿Hablamos de responsabilidad? Cuando un conocido famoso que ha matado a una persona, y los controles de alcoholemia dicen que doblaba la tasa permitida, él asume que “me mojé los labios”. ¿Hablamos de interés por la ciencia y la cultura? En un país en el que el debate de G.Hermano VIP tiene más audiencia que toda la parrilla de la 2.¿Hablamos de esfuerzo, interés por el estudio? En un país que expulsa a licenciados y personas cualificadas con másteres, e importa desgraciadamente a personas con escasa o nula cualificación profesional. Además, aquí, importa más a quién conozcas, que qué méritos hayas conseguido. Como dice un refrán muy valenciano “Qui te padrins, es bateja”. Y así podría estar dos días enteros…

Pero el problema más grande de todo esto, es que todos aquellos que intentan justificar o explicar cualquier acto deleznable con la coletilla de “falta de educación”, en el fondo lo que esconden y deberían decir es “falta de responsabilidad”. Estamos acostumbrándonos a echar la culpa a otros de casi todos nuestros males, y esto al final, se paga. Si yo soy un mal padre, violento, machista por mucho que en la escuela hagan debates sobre la vida es bella o la lista de Schindler, tengo muchas posibilidades de que mi hij@ me salga un mal bicho. Si siempre conduzco a 200 por hora en la autopista, por mucho que se le diga al niño que no puede pasar de 120, al final no me hará caso.  Si nuestros hijos ven que el que hace daño, el que engaña, el que roba, el que chilla, el que no razona, al final sale ganando, por mucha educación y mucha educación en valores, repetirán estos modelos que tanto se quieren erradicar, porque el ibuprofeno puede mejorar un resfriado, pero nada puede hacer frente a una enfermedad terminal.

He dejado que pasase un cierto tiempo. Escribir en caliente siempre suele ser una mala decisión. La distancia cronológica le da a uno la posibilidad de coger cierta perspectiva, de separarse de lo inmediato, de leer algunos artículos, de intentar comprender lo imposible, de digerir la tragedia. Hablo del macabro acto terrorista  contra el semanario satírico “Charly Hebdo” en París. Ves las imágenes una y otra vez (por cierto, las mismas en todas las TV) a esa “gente” con el Kalashnikov  en una calle de una de las ciudades más bonitas de Europa.Indignación, rabia, desconsuelo,incomprensión, son sentimientos que brotan inmediatamente. Pero lo peor es lo que viene a continuación.Uno intenta averiguar el por qué, si es que lo hay, a tanta barbarie, tal vez por deformación profesional. Tienes conocidos musulmanes y alumnos musulmanes,  el debate podía  salir en cualquier momento. Y así empieza:

-Oye Ibrahim,¿ tú que piensas de lo ocurrido en Paris?

-Carlos, obviamente condeno todo tipo de atentado, es una salvajada, el islam no dice nada de eso, etc… y ya cuando está a punto de terminar te suelta, “pero es que las viñetas a mí me ofenden,el profeta es sagrado, me siento ofendido, y por tanto entiendo que….”

-¿Tú que piensas, Carlos?

No lo sé, le contesto inmediatamente. Dos recreos después, ya tenía la contestación. Ibrahim, le contesto, a tí te ofenden unas viñetas porque en vuestra religión no se permiten imágenes del profeta, pero el problema es que ha sido en Francia. ¿Es Francia un país musulmán? No, me contesta ¿Es Francia un país donde exista la sharia? No, me contesta. El problema es de quien se ofende entonces. ¿Quieres que te cuente que es lo que me ofende a mí?

Me ofende que en esta Europa y en España concretamente, se discuta si es machista o no echarle un piropo a una mujer, mientras que en cualquier edificio público se permite la discriminación de la mujer al cubrirlas la cabeza. Ya sé que me dirás que muchas se ponen el velo por decisión propia, pero ese cuento se lo cuentas a otro, yo no me lo trago, querido Ibrahim. También se permite que niñas de 15 años abandonen el instituto porque su padre, residiendo en Europa, decide venderla a un árabe rico de Italia o Grecia.

-Es que no han respetado nuestras creencias, eso no es libertad de expresión, es criticar la fe de los musulmanes.

-Es que la libertad de expresión, que por cierto, para Europa debería ser  igual de sagrada que tu Dios, no tiene por qué respetar las creencias de todos y cada uno de los ciudadanos, por que o si no, no sería libertad de expresión.Imagina que soy de una zona en la que se cree, que los delgados deben dar dos collejas, amistosas, a todos los gordos que vean por la mañana hasta las 10:00h. Es una norma absurda verdad, pero ¿se puede criticar? O por ofender a “mis creencias” ya no se puede criticar. O imagínate que tuviese la creencia que se deben matar los perros y gatos callejeros. ¿Se puede o no se puede criticar, pasando por encima de “mis creencias”? ¿Se puede criticar la ablación o también son creencias?.Además lo que me ofende sobremanera es que algunos, incluso intenten, desde Europa, justificar con los mismos motivos que los tuyos, es que no se debe faltar al respeto, etc., lo injustificable.

 También resulta que ahora hay mucho ofendido por sus creencias, pero sólo se ofenden en Europa, en otros países no abren la boca, porque saben que terminan en la cárcel o peor aún. Y otro aspecto que me ofende sobremanera, es que ese Occidente que debería luchar por extender los derechos humanos, luego pacta y negocia con estados en los que no se respetan dichos derechos, como Arabia Saudí, China, etc. Pero tranquilo Ibrahim, a tí solo te ofenden unas viñetas, a mí me ofenden muchas cosas más….

Hoy me había levantado de buen humor. Hace una temperatura agradable y gracias a Dios estoy bien de salud. Pero eso que entras en twiter o facebook, y zaassss! te entra el cabreo. Y es que nada más entrar en las redes sociales, te encuentras gente, amigos o conocidos, que escriben una serie de estupideces mayúsculas sobre dos elementos en cuestión.

El primero de ellos es sobre el triste acontecimiento de la muerte de un perro, el famoso Excalibur, el perro de la pobre -pero gracias a Dios, recuperada, Teresa Romero-. Yo entiendo que la pobre mujer, después de pasar por un auténtico calvario, reaccione diciendo que para ella “la muerte de su perro, es como un asesinato”. Se entiende. Lo que ya no se entiende tanto, es que haya gente que califique a la ministra Mato-se le pueden criticar por miles de cosas-a Rajoy e incluso hay quien apunta a la OTAN,  de asesinos por haber sacrificado un perro. Vamos a ver, a mi modo de ver, un asesinato es cuando una persona mata a otra persona. ¿Alguien puede comparar la muerte de una persona, a manos de otra, con el sacrificio de un perro? Y es que en las redes sociales, proliferan los grupos de defienden que los animales tienen los mismos -o incluso más-derechos que los humanos. Uno puede defender que a los animales se les trate con humanidad y con dignidad, que sean respetados y queridos, pero de ahí a compararlo con un ser humano hay un abismo.

Pero ya rizando el rizo, ayer murió un torero, Manzanares, alicantino para más señas. Pues hoy hay gente -no sé si calificarla como ser humano, porque lo dudo- que se alegra de la muerte de éste hombre. ¿Cuál es el motivo de tanta inquina?¿De tanta bilis sobre el teclado? Que era torero, por tanto, asesino de animales. Yo defiendo que tu puedas ser antitaurino, que comas coles de bruselas y tréboles cultivados en las montañas de Suiza, que no comas carne ni pescado ni nada de origen animal, y por supuesto, que estés en contra de todo maltrato animal. Pero..¿alegrarte por la muerte de un ser humano? ¿Lloras por el atropello de un gato, y deseas la muerte de un ser humano? Algo falla en esta sociedad. Se imaginan que a los que no les gusta el fútbol se alegrasen cuando muere un futbolista? ¿O en un naufragio, que el capitán exclamara, primero salvemos a los pequineses, gatos y todo tipo de animales, luego los hombres, después las mujeres, y por último los niños?¿De locos verdad?

Creo que la sociedad que pone por delante los derechos de los animales, frente a los derechos de los humanos, termina siendo una sociedad animal. En mis prioridades, primero el ser humano, luego el animal.

Una altre mite que cau. Una altra milonga que ens venien que resulta ser falsa. Resulta que a mitjans dels anys ’90, hi va haver una espècie de mantra, difosa pels mitjans, per la classe política, etc. que ens repetia que la joventut espanyola era la “millor preparada de la història”, allò que es va anomenar JASP (jóvenes aunque sobradamente preparados).

Doncs bé, uns quans anys després, es passen unes proves entre els països de la OCDE  http://www.20minutos.es/noticia/1940653/0/educacion-ocde/adultos-espanoles/matematicas-lectura/  i resulta que no. Que aquells “JASP” resulta que no ho eren tant, almenys, si ens comparem amb la resta del món.

I és que crec que ací s’ha produït una gran farsa. Una cosa és que hi haja molta gent jove amb licenciatures, màsters, cursets i titolacions diverses, i l’altra, ben diferent, és estar preparat per a sobreviure en el món actual. No cal que ens ho diga l’informe de la OCDE, cal observar un poc. Si algú pregunta a un jove, inclús amb “carrera” sobre aspectes de cultura general, tal volta es quede bocabadat, del poc nivell que hi ha. I el que és pitjor, tal volta una persona adulta, que tan sols va estudiar EGB, tinga més coneixements que un batxiller o un que acaba d’entrar en la universitat. Passa en tots els àmbits del coneixement, en comprensió lectora, en geografia, en llengua, en matemàtiques, moltes vegades els nostres pares saben més que nosaltres…. Com és possible? Qué s’ha fet mal durant tant de temps? Si ells van estudiar menys anys que nosaltres, amb sistemes antipedagògics, amb menys recursos, menys professors…. pero “saben més”. Tal volta no és que sapien més que els joves d’ara, però el que si que tinc clar es que almenys, estàven més preparats per enfrontar-se al món que els envoltava.

Tots tenim pares, oncles, familiars, que tan sols sabent llegir i escriure, i amb alguns coneixements bàsics en matemàtiques, van crear pròsperes empreses, van emigrar i van trobar feina -de baixa qualificació, és veritat- però al cap i a la fí, van poder tirar endavant ells i les seues families, inclús alguns, ara mantenen als seus fills -que tenen dobles titolacions i màsters- però que quan emigren al Regne Unit o a França no treballen malhauradament com a enginyers o arquitectes, quasi tots comencen de cambrers o fent feines que els nadius no volen fer.

Crec que hi han moltes variants que ens han portat a aquesta situació. Per una part, el món ha canviat depressa, i no podem comparar els anys ’60-70-80′ amb el món supercompetetiu i superexigent de hui en dia. Per l’altra part, crec que hem pecat de  “titulitis”, tothom devia tindre una carrera, encara que no tingueres vocació o no t’agradara el que estudiaves. I finalment, crec que el sistema educatiu actual no dona resposta a les noves necessitats, tant dels alumnes, com del món al qual s’han d’enfrontar. I els resultats ahí están. Ho repensem per complet el sistema educatiu al complet, oblidant-nos del que hem fet fins ara, donant cabuda a l’ensenyança “emocional”, a la resolució de problemes, a l’esforç i la competitivitat, al gust per la feina ben feta, i millorant l’educació professional, o cada vegada més, enlloc de JASP tindrem més “jóvenes aunque sobradamente palurdos”.http://www.youtube.com/watch?v=oeg6SYOkMbc&feature=fvwp

Ara quan vas pel carrer i tot el món parla mal dels polítics, de la política, de la corrupció, de la crisi, etc.. resulta que com quasi sempre que hi ha una desfeta, l’home es gira  cap arrere i intenta buscar altres situacions paregudes a les actuals. Alguns et recorden la crisi del ’93, alguns historiadors parlen de la crisi de 1929 – de fet mireu que prompte reacciona hollywood amb l’estrena del Gran Gatsby, que parla dels excessos d’eixa crisi de 1929- i altres inclús parlen de la crisi de l’imperi romà a les acaballes del segle III. Siga com siga, tots aquests exemples es centren en l’economia. I jo trobe que clar, vivim una gran crisi econòmica, però no tan sols és econòmica, sinò que també és social, política, cultural, és a dir, l’economia reflexa amb una duressa cruel, que hi ha altres aspectes que no funcionen gens bé.

I algú pot pensar, doncs vaja, ¡quin descobriment, això ja se sap!. El que  no és tan conegut, és que, al meu parer, hi ha una època molt semblant a l’actual que quasi ningú nombra. És l’època del despotisme il·LUSTRAT. A les acaballes del segle XVIII, a finals de l’Antic Règim i abans de la Revolució Francesa (1789) hi va haver un periòde en el que els reis – que representàven l’Antic Règim- van intentar salvar aquell sistema introduïnt certes reformes ecòmiques apuntades pels il·lustrats, això sí, sense tocar les estructures polítiques ni socials que socavarien aquell antic règim. En Espanya el millor exemple va ser el rei Carles III.

Entre aquelles mesures reformistes es va racionalitzar l’administració, es va intentar fomentar l’educació i es promogueren reformes agrícoles, industrials i comercials – vos sona?-. Ara bé, totes aquestes mesures, al final, no van poder salvar aquell Antic Règim obsolet, perquè eixes mesures económiques no podien obtindre bons resultats si no es canviava l’estructura social, política i cultural de l’època. Sabeu com va acabar tot allò no? Amb la Revolución Francesa de 1789, que si que va acabar amb l’Antic Règim, canviant l’estructura política – fí de la monarquía absoluta, soberania nacional, la burguesia obtindrà el poder polític, constitucions,-, amb l’estructura económica, amb l’estructura social – predomini de la burguesía front a la noblesa, declaració dels drets del ciutadà, igualtat en les lleis,etc..- i amb l’estructua cultura. – a partir d’ara els valors imperants seran els burgesos, no els antic valors de la noblesa i aristocràcia. En definitiva, una revolució- amb totes les seues llums i ombres- va tindre que esborrar aquell vell sistema que ja no donava resposta a la gran majoria de gent.

I ara em pregunte… aquests polítics que ens governen…. creuen reialment que amb un major control del sistema financer, amb unes mesures de reforma educativa – més que reforma, jo l’anomenaria de maquillatge de cara a la galeria- i unes quantes lleis més van a fer que açò reflote? de veritat ho creuen? de veritat no veuen que la gent demana una democràcia més representativa- que no és limite a votar cada cuatre anys- que demana més igualtat davant les lleis, una justícia més independent, un poder polític més responsable dels seus actes, uns nous valors que esborren el “todo vale” per enriquir-se  i moltes coses més.

Però ells tan sols es centren el l’economia, igual que els seus avantpassats, els monarques absoluts, per intentar mantindre aquest despotisme democràtic, que tard o prompte, algun dia, serà esborrat.